2011 Recomanació novembre

Críctor

Tomi Ungerer

Il·lustracions: Tomi Ungerer Aldalucía: Kalandraka 2011 ISBN: 978-84-92608-42-3

Compte amb la granota

William Bee

Il·lustracions: William Bee Barcelona: Editorial Joventut, 2008 ISBN: 978-84-261-3672-5

Finn Herman

Mats Leten

Il·lustracions: Hanne Bartholin Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2009 ISBN: 978-84-92412-39-6

"Love is wrapped around mi heart like a boa constrictor, babe."

Magnetic Fields

Segur que si es fes un cens entre els animals que habiten els llibres infantils, els óssos, conills, ratolins i porcs predominarien en les estadístiques, mentre que els rèptils i amfibis constituirien una minoria marginada. I quan aquests segons apareixen, solen fer de terribles antagonistes. Però, com que per a tota regla hi ha una excepció (i si alguna cosa caracteritza la literatura infantil és la subversió i el carnavalesc), també hi ha cocodrils amorosos i fraternals, serps exemplars i granotes llefiscoses que, davant una mínima demostració d'afecte, es converteixen en prínceps ben plantats. Detaquem aquí tres àlbums excepcionals que els prenen com a protagonistes i els presenten com a animals de companyia.

Comencem pel més entranyable dels tres. Kalandraka, una vegada més en la seva tasca de rescatar clàssics descatalogats, ha reeditat en el seu format original Críctor, que és una de les quatre faules que Tomi Unger, guanyador del Hans Christian Andersen, va fer entre 1958 i 1966. Les seves faules, inusuals ja des de la selecció de personatges (una boa, un polp, un ratpenat i un voltor) i pel seu to personal i gens alliçonador, són simplement meravelloses. Combinen humor intel.ligent amb tendresa, absurd i quotidianitat (a banda de l’impecable contrapunt de text i imatge que imprimeixen ritme a la història). Críctor no n’és una excepció. Una dolça i solitària dama rep de regal una boa constrictor que li ha enviat el seu fill des de l'Àfrica, on resideix i estudia a aquests subrepticies bestioles. Críctor no és malvat, ni insidiós, ans al contrari, és una mascota tan agradable, intel.ligent i lleial que si totes les boes fossin com ell posarien en dubte la dita que "el gos és el millor amic de l'home". La inesperada humanització del personatge es reforça amb les il.lustracions que, entre tendres i caricaturesques, apugen diversos graus l'absurd i ridicul de la situació.

Una cosa semblant passa en Compte amb la granota, en què es retrata la relació entre una benvolguda i inofensiva àvia amb la seva mascota, una granota coratjosa i milhomes. L'àvia viu enmig d'un bosc que és fosc com una gola de llop sense ningú o res que la protegeixi dels estranys i monstruosos éssers que l'habiten a excepció de la seva granota. Un a un, la granota els va engolint a tots. L'àvia li fa un petó en agraïment i, en fer-ho, es converteix ella mateixa en granota. La granota, entusiasmada, li declara el seu amor i creu que la transformació és ben positiva, però, l'àvia no hi està pas d'acord i, davant de la idea de passar-se la vida petonejant el seu enganxós benefactor, se’l menja d'un sol mos. El llibre juga amb diversos elements dels contes populars d'animals: d'una banda, la història gira al voltant de la supervivència (encara que la cadena alimentària no és gaire tradicional i se soscava la idea de la supervivència del millor exemplar) i de l'altra, es construeix a partir d'una estructura tradicional d’encadenaments i repeticions en què els personatges van desfilant per superar una prova. A més, el text juga amb les formes del folklore en incloure rimes per identificar cada personatge. En contraposició a aquests aspectes tradicionals s'alça, no només el final sorprenent, sinó l'estridència pop de les imatges, que són tan escandaloses com la mateixa història.

Un altre àlbum escandalosament divertit és Finn Herman. Una mena de flapper entrada en anys i amb modals manieristes té l'excentricitat de tenir per mascota un cocodril a qui tracta com si fos un gosset fifi. Va a comprar amb el seu indefens i dolç cocodril, tot advertint-li constantment dels perills del carrer, sense adonar-se que l'únic veritable perill és el seu estimat Finn Herman, que va devorant tot el que li passa per davant. El resultat és un àlbum amb un humor molt fi que es construeix a partir dels jocs còmplices de mirades, on el lector té una mirada panoràmica que li permet apreciar les malifetes del cocodril que la seva propietària és incapaç de veure. Aquest efecte s'accentua a més a través de l'enginyós joc de solapes desplegables que ajuden a generar la tensió i a jugar amb les proporcions del cocodril, que creix d'acord amb la seva desfermada ingesta. L'àlbum és, sens dubte, un bon exercici per entendre en què consisteix la ironia.